Formatge

Gorgonzola

 

Insalta di burrata

Una de les delícies de la cuina italiana és la burrata

"Ajoblanco"


Un plat molt popular a Andalusía i que té molt a veure amb el "gazpacho"

Tàrtar de tonyina roja

És molt important tallar la tonyina amb un ganivet, si ho fem amb una picadora mai serà el mateix

Carré de xai al forn

El costellam sencer és una "delicatessen" extraordinaria

El "gazpacho", buscant l'autèntic

Pep Sala

Tinc un pilot d'amics de diferents parts de España, andalusos, castellans, extremenys, murcians,  que són gent divertida i collonuda, cadascú amb les seves particularitats, manies  i dèries, però curiosament tots tenen una cosa en comú; tots ells, m'han dit en un moment o altre que "el gazpacho aunténtico, es el que se hace en mi pueblo" o "en mi tierra".

 

gaspatxoA Espanya hi deu haver tants "gazpachos" com cuiners i cuineres. Un plat amb dos mil anys d'història, en un país on hi han passat els romans, visigots,  àrabs i castellans, ha tingut temps de viatjar molt i adaptar-se en cada moment a les necessitats del seu temps. Segurament totes aquestes cultures diferents hi han aportat quelcom com ho han fet en la mateixa cultura andalusa i extremenya. Però nosaltres hem intentat  esbrinar quin és el "gazpacho" autèntic. No cal que us avancem que hem fracassat brillantment, ja que el "gazpacho" autèntic no existeix ni ha existit mai, però pel camí hem trobat coses molt interessants.


Malgrat que els romans ja prenien algun beuratge semblant, el seu origen se'l disputen Andalusia i Extremadura. Nestor Lujan i Juan Perucho en el seu llibre  "El libro de la cocina española" (1970), defensen que la diferència entre el "gazpacho" andalús i l'extremeny radica en que en el "gazpacho" extremeny, porta ceba i el tomàquet s'afegeix al final tallat en trossos petits, en canvi l'andalús no porta ceba i el tomàquet és "majado". Però em temo que la cosa és més complicada.


Hem buscat en els libres antics de cuina i gastronomia i hem trobat dues de les primeres mencions escrites del "gazpacho" que són fantàstiques:  
"cierto género de migas que se hace con pan tostado y azeite y vinagre, y algunas otras cosas que les mezclan, con que los polvorizan. Esta es comida de segadores y gente grosera, y ellos le debieron poner nombre como se les  antojó; pero digamos traer origen de la palabra toscana 'guazo' y 'guazato', que vale potage o guisado líquido con algunos pedazos de vianda cortados y guisados con él, y de guazo, gazpachos; u del verbo hebreo gazaz que vale suceidere, excidere, por los pedaços en que se parten y desmenuçan el pan porque se remoje mejor".
Sebastián de Covarrubias, "Tesoro de la lengua castellana o española" (1611)

i una altra del "Quijote"
"Mejor me está a mí una hoz en la mano que un cetro de gobernador, más quiero hartarme de gazpachos que estar sujeto a la miseria de un médico impertinente que me mate de hambre, y más quiero recostarme a la sombra de una encina en el verano y arroparme con un zamarro de dos pelos en el invierno, en mi libertad, que acostarme con la sujeción del gobierno entre sábanas de holanda y vestirme de martas cebollinas"
Miguel de Cervantes, "El ingenioso caballero don Quijote de la Mancha" Segona part, capítol 53 (1615).

Si us hi fixeu, en la definició de Covarrubias, no es parla ni de tomàquets ni pebrots ja que van tardar força a ser acceptats en la cuina de l'època. Fins i tot, la recepta més antiga que hem trobat, de 1786, tampoc en parla.

Juan de la Mata va ser "repostero real" de Felip V i Ferran VI i va escriure un llibre "Arte de reposteria" (1786) on parla del "gazpacho":
"El gazpacho más común es el llamado 'Capón de galera', que se hace así: Se tomarán las cortezas de una libreta de pan, sin el meollo o miga, y tostadas, se mojarán en agua: después se echarán en su salsa, compuestas de espinas de anchoas, y un par de ajos, bien molido uno y otro, con su vinagre, azúcar, sal y aceite, todo bien mezclado, dejando ablandar el pan en el ajo: después se pondrán en el plato, agregándoles todos o parte de los ingredientes y legumbre de la Ensalada Real.

 


Orxata


L'orxata és una beguda deliciosa d'estiu

 

 

Sopa de maduixes amb gelat de vainilla i fruites del bosc

Un dels postres estrella de Torre Simón

Segueix-nos a:

FacebookTwitterYoutube

VIDEO RECEPTA: Rossejat amb espardenyes - Restaurant "El Pescador-Casa Angelina"

Bàner
Bloc d'André Bonnaure ____ Artencuina Vic
Avís legal ___ Política de Cookies
Receptes ___ Articles i curiositats ___ Celler ___ Formatges ___ Productes ___ Establiments ___ Multimedia ___ Actualitat
artencuina.com | disseny i construcció web: DOS.CAT

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar la seva experiència i els nostres serveis, analitzant la navegació en el nostre Lloc Web. Si continua navegant, vostè està acceptant el seu ús. Podeu obtenir més informació a la nostra your experience when using it. Cookies used for the essential operation of the site have already been set. Més informació Política de Cookies.

Accepto