Zona client

CUINANT DAVANT DE MAR AMB L’ÀVIA REMEI

Ens trobem al seu apartament de l’Escala. És dissabte. Fa un dia plujós i ve de gust restar arrecerat, mirant-se la tempesta des de darrere dels vidres. “L’Escala té un atractiu molt bo. Ara feia temps que no hi venia i ja l’enyorava. La Costa Brava atrau tothom, fascina i atrapa des del primer moment, tant si fa sol com si fa núvol o una tramuntanada d’aquelles tan impressionant”.

Anar a casa de la Remei és com anar a ca els avis, i més encara si coincideix amb cap de setmana i saps que et té preparada una fideuada per llepar-te els dits a l’hora de dinar. Mai pots trobar-te amb ella sense que et posi un plat a taula. Deu ser per deformació professional. Tot i que diu que no és cuinera: “Jo no sóc cuinera ni escriptora ni res. Sóc una mestressa de casa que cuina i ven llibres”. Amb el que sí s’identifica és amb el paper que li ha atorgat la gent, el d’àvia de Catalunya. “Això m’encanta!”, em diu somrient.

L’Àvia Remei, doncs, és una persona senzilla, sempre disposada a aprendre i que treballa com una formigueta per conservar el receptari català. No n’hi ha cap altra com ella. “Vagi allà on vagi, sempre aprenc sobre cuina catalana. Especialment els pobles d’interior, m’atenen molt bé. Aquests pobles petits que no els has sentit anomenar mai i que els has de buscar al mapa per situar-te. M’encanten, perquè la seva gent és senzilla, de camp, i t’obren les portes de seguida. Quan hi arribes, no trobes ningú, però, a l’hora acordada, ve tothom: grans i petits. Els pagesos pleguen de la feina i vénen a veure què passa. Faig la meva xerrada i després busco la dona més senzilla de totes, la que està en un racó sense dir res, la que a casa seva deuen fer callar perquè sempre explica el mateix. Aquella senyora és la que busco –no la que es posa al davant de tot per fer-se veure–, perquè ella segur que em sabrà explicar quin és el plat típic del lloc. Gràcies a totes aquestes dones, he descobert molta cuina catalana”.

La Remei trenca esquemes. És tal com raja, i això agrada. Quan arribo, me la trobo triant ulleres. “Són les de la tele –em diu– i no sé quines posar-me”. Me n’ensenya dues i troba que són massa. Escollim les més vistoses, les més modernes. “A la tele, cada dia em volen vestir de cap a peus amb peces noves, i jo no els deixo; on vas a parar!”. La Remei seu cada divendres a la taula de la tertúlia de tarda de TV3. S’ho passa fantàsticament: “Em porten en safata i sóc amiga de tothom, però jo no segueixo cap guió, perquè no el recordaria. Ells volen la meva opinió, que sigui espontània, i això és el que faig. Al seu costat sóc un soldat ras, perquè en saben molt, però m’hi sento bé perquè són gent senzilla”.

Queda clar. Remei Ribas Aguilera és una dona senzilla que es troba bé al costat de gent senzilla i que, sense buscar-ho, ven més llibres que altres escriptors de renom i té l’agenda més plena que molts. Mai busca protagonisme, però el cert és que el té. La truquen, la conviden, li diuen, li demanen... M’explica que ara ja no segueix tant com abans. “Que en tinc 78, ja! Hem d’admetre que ens fem grans”. Va néixer el 17 de desembre de 1934 a Mataró, on viu, però l’esperit el té tan jove com sempre. I els ànims també, com en sentit de l’humor, que mai li manca.

La Remei va començar a publicar quan es va jubilar, després d’haver treballat dur en una bacallaneria i en una botiga de ceràmica. Un dia, l’Espartac Peran la va anar a buscar a casa seva (eren veïns) i li va demanar que protagonitzés una secció de cuina per a un programa que feia a Ràdio Argentona en la seva època d’estudiant. “Jo no sabia ni com posar-m’hi, però, com que en principi era per a dues setmanes, vaig acceptar, i al final va durar dos o tres anys”. Després va passar per El pont de les formigues, de Catalunya Ràdio, amb en Martí Gironell, i de seguida va saltar a TV3, amb en Josep Cuní. A partir d’aquí, s’ha passejat per RAC 1, RAC 105 i un munt d’emissores més. Totes les receptes que anava explicant, les anava guardant, perquè la gent les volia. Es va arribar a plantejar el fet de comprar una fotocopiadora per fer un llibret per regalar, perquè va visitar un munt d’editorials i ningú acceptava la idea. “Tothom em deia que eren receptes massa senzilles, que no es vendrien mai. Però, un dia, els d’edicions Cossetània, de Valls, quan tot just començaven, es van interessar per les meves receptes. Vam agafar la meitat de les que tenia (més de cent) i en vam fer un llibre. Sorprenentment, va ser un èxit”.

Aquell Sant Jordi de l’any 2001, l’Àvia Remei va quedar quarta dins del rànquing de llibres més venuts a Catalunya. Alguns escriptors no s’ho van prendre massa bé, però ella, lluny de buscar la pugna, li va dir a un que signava al seu costat: “No et pensis mai que perquè una cuinera, una mestressa de casa, una senyora gran o un noi que s’independitza comprin un llibre meu, tu deixaràs de vendre una novel·la teva. No t’ho creguis!”.

Amb aquesta filosofia, a hores d’ara ha publicat set llibres de receptes. El darrer, Les millors postres de l’Àvia Remei, que recull tot un seguit de postres catalanes, fa poc va resultar premiat des de Madrid en el sí d’un concurs en el qual ni tan sols s’hi havia presentat ella. Aquestes coses li passen, perquè, al contrari del que fan alguns cuiners, esbomba les seves receptes a tort i a dret. “Jo el que vull és que els secrets de la cuina catalana no es perdin, perquè, si es perden, perdem els orígens, i això no ens ho podem permetre. Un professional ho hauria d’explicar tot, sense secretismes, i les escoles haurien de recórrer també a la cuina tradicional, perquè les modes passen”. “I quin és el secret de la cuina catalana?”, li demano. “El secret de la cuina catalana sempre comença amb una ceba i acaba amb una picada, però s’ha de saber com fer-la, quan i amb què. A més, la cuina catalana té matèria primera molt bona i molt barata. Del res en pots fer molt. Pensa que no el més car és el més bo”.

No me’n puc estar. Vull que m’expliqui una de les seves receptes. “Bona, bonica i barata”, li dic. I me n’explica una que va guanyar un segon premi i una menció honorífica al Perú per ser la més senzilla i la més barata. Es tractava d’un premi internacional pensat pels cuiners més estrellats, però la lletra petita donava opció a algun aficionat i ella s’hi va presentar sense pensar-s’ho. Després va haver d’anar a recollir el premi per una recepta que es fa amb un ou i una patata. Aquí va:

“Bulls una patata per persona –amb pell i tot– i les deixes refredar per pelar-les millor. Després hi fas un forat central amb una cullereta, hi vas traient la polpa sense travessar-les i la reserves. Poses les patates en una plata de forn, hi afegeixes un polsim de sal i un rovell d’ou i, al damunt, una mica més de sal. La patata que has apartat, la mescles amb un bon raig de llet, un bon raig d’oli i una mica de pebre i ho vas aixafant tot fins que et quedi un puré. Tapes les patates amb la mescla, hi poses formatge i ho gratines amb una mica de mantega. És boníssim, perquè, quan arribes al mig de la patata, es rebenta l’ou, que queda tebi”.

Mmmm! Ja tinc ganes de provar-ho, i més veient com ho explica, amb aquell entusiasme que només pot transmetre algú que s’estima el que fa. “A la cuina, t’ha d’agradar el que fas –em corrobora–. Si fes un altre tipus de cuina, no tindria èxit”. “No et veus fent com en Ferran Adrià, doncs?”, li dic mig en broma. “No! I això que, d’entre els grans estrellats, tinc devoció per ell, perquè és una persona molt intel·ligent i amb un gran sentit de la humilitat. Ha sabut plegar a temps i la seva senzillesa és el que l’ha mantingut al pedestal. Però jo admiro molt el cuiner senzill, que cuina a casa seva i té sempre ple, encara que no tingui cap estrella. Si passa això, significa que el restaurant funciona. I potser portes endins hi ha una iaia que l’ajuda”.

Penso si la seva àvia era una d’aquestes cuineres de portes endins, si la va ensenyar a cuinar. “Jo mirava com ho feien l’àvia, la mare... La meva sogra em va ensenyar a cuinar molt bé el bacallà, perquè ells eren bacallaners”. Diu que, per aprendre de cuina, s’ha d’observar: “La canalla aprèn veient fer. Als nens no se’ls pot treure de la cuina. Poden fer moltes coses, i després s’ho menjaran amb més ganes. Se’ls ha de fer participar tot avisant-los dels perills”. Jo observo com prepara la fideuada, però penso que, per molt que la miri, no em sortirà com a ella.

Li demano si a casa sempre cuina. “Sí”. Era d’esperar. “Per qui sigui i pels que siguin”. Se sap preparar molt bé amb antelació “i ara, amb els congeladors que tenim, tot són avantatges”. Ja ho duu tot fet de Mataró i només ha de donar-li els últims tocs de màgia. Fa una ferum que obre la gana encara que no en tinguis. “Un ha de ser organitzat, sobretot per portar l’economia d’una casa. No es pot llençar mai res, si és bo, perquè d’un no-res se’n pot fer molt. L’economia d’una casa sempre comença per les coses del dia a dia, no per les grosses. Per cuinar, has d’anar a buscar productes bons i del temps. Els que no siguin de temporada, sempre seran més cars i vindran de lluny”.

Veig que no té cap robot de cuina. Li demano si n’és partidària. “Eines? Tot és acostumar-t’hi i que t’ho expliquin bé quan les compres. Però, vols que et digui? Has de fer servir les mans! A més, la nostra cuina catalana tampoc demana gaire, tot i que sempre hi ha màquines que et poden ajudar”.

La Remei té un fill i una filla. Ell viu a Andalusia, però, a ella, la té a prop de casa. Ni l’un ni l’altre s’han dedicat a la cuina, però la seva filla, la Cristina Martí, és aficionada a les herbes remeieres i acaba de publicar un llibre sobre la temàtica que està tenint molt èxit, també. Es titula La farmaciola natural. “Els remeis naturals són molt bons per la medicina general. Hem de tornar als orígens, perquè els antics sabien el que feien. Ara no, que no ho sabem! No et pots automedicar, però si menges sa i no fas abusos de greixos ni embotits, per força estaràs bé. El menjar també és medicina”.

Entretant, la fideuada està llesta i no podem esperar. A taula, unes olives, una escalivada i vi de la casa, de la pròpia collita. El produeix el seu marit. Fa 57 anys que estan casats i ell n’és el fan número 1. Després de les postres (grana de capellà i pastís de pastanagues i nous), la pluja fa una treva i ens dóna permís per sortir a fer unes quantes fotografies.
 

Entrevista cedida per la revista “D’estil”

Publicada al març  del 2013

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest espai web utiliza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisis de la seva navegació. Si continua, entenem que accepta el seu ús. Pot informar-se sobre la nostra política de cookies aquí

Accepto
Top