Zona client

EL MELÓ

 

Recordo que, durant la meva infància, sovint acompanyava el meu avi a comprar melons. A Vic, com a la majoria de poblacions catalanes, amb l'arribada de l'estiu solien aparèixer un seguit de parades ambulants que venien melons i síndries. Estenien una muntanya enorme d'aquestes fruites, apilades les unes sobre les altres, al damunt d’una lona estirada a terra. Allà, al costat del meu avi, observava fascinat com aquell senyor, amb les seves mans, aspres, escollia un meló, el començava a palpar amb fermesa, el sospesava i, seguidament, començava a pressionar els seus extrems amb els polzes. Llavors, amb una veu profunda i un accent, per a mi, molt estrany, emetia el seu veredicte: “Aquest segur que sortirà bo!”. Aquell ritual sempre m'ha semblat meravellós, i m'ha quedat gravat a la memòria per sempre més.

Un fruit amb detractors i absoluts elogiadors

El meló no agrada a tothom; és més, és una d'aquelles menges que té grans defensors i grans detractors. Al llarg de la història, se li han atribuït diverses defuncions causades per la seva ingesta excessiva. El cronista Pierre Mathieu explica que el Papa Pau II va morir per culpa d'una apoplexia després d'afartar-se de melons. També s'ha dit que aquesta fruita va ser la causa de la mort de l'emperador Albert II. En canvi, el cèlebre gastrònom Grimod de la Reynière va escriure que "el meló és la flor de totes les fruites". Monarques com Enric IV i Lluís XIV, tots dos de França, en van ser grans consumidors, i personalitats com Alexandre Dumas fins i tot va regalar una col·lecció completa de les seves obres a l'Ajuntament de Cavaillon, cèlebre pels seus melons, a canvi que, mentre ell visqués, li enviessin dotze melons cada any.

D’orígens africans

Sembla ser que el meló és d'origen africà. Els egipcis ja el coneixien. D'allà va passar a Grècia i, més tard, a Roma, on Plini en parla a la seva Història natural. En l’antiguitat, el meló era diferent de l'actual, menys dolç i semblant al cogombre. La seva mida era com la d’una taronja i es solia tractar com una hortalissa, posant-lo a les amanides.

El meló reapareix en la història a Espanya, de la mà dels àrabs, que, amb les seves tècniques de regadiu i selecció de llavors, el van "endolcir" i van augmentar la seva mida. Durant el cisma d'occident, els Papes medievals van portar a França, a Avinyó, els seus melons, que cultivaven a la vila italiana de Cantalupo. D’aquí ve, precisament, el nom d'aquesta coneguda varietat: Cantaloup.

Els dos plats estrella elaborats amb meló

Amb meló no s’han elaborat gaire receptes, i és que el seu gran problema és la condició de les seves parelles de ball. M'explicaré: existeixen dues receptes realment universals fetes amb meló. La primera, el prosciutto e melone, la recepta italiana de meló Canteloup amb pernil de Parma, un plat fantàstic per a l'estiu que combina perfectament la frescor del meló dolç i sucós amb el pernil salat i, de vegades, fumat de Parma. Una altra cosa seria fer malbé un extraordinari pernil Ibèric, que tot solet ja s’espavila prou; no li cal cap acompanyant.

La segona és el melon au Porto, una recepta francesa feta amb Canteloup o, de vegades, amb Cavaillon. Es tracta d’un deliciós entrant, sempre que, com en el cas anterior, no desaprofitem ni aigualim un fantàstic, noble i envellit Porto Vintage de primera divisió.
Encara que en el món de la gastronomia tot és qüestió de gustos i, des del meu punt de vista, no hi ha cap altra regla que la que diu: "Menja, beu i gaudeix del que més t'agrada, preparat, cuinat i servit com més t'agrada", em sembla que els grans pernils Ibèrics i els venerables i nobles vins de Porto són dignes de ser gaudits amb el respecte i la dignitat que la seva condició i història es mereixen. En aquest sentit, estic absolutament d'acord amb Nestor Luján quan deia: "Los Oportos viejos y nobles son vinos para estar en reverencial coloquio con ellos".

El meló, gran i lluny de les càmeres i les neveres

Tornant a la meva infància, recordo que, un dia, aquell senyor de les mans aspres, veu profunda i accent estrany, ens va dir: "Per menjar un bon meló, cal escollir-ne un que tingui una bona mida, que pesi força. La pell no ha de ser massa dura, perquè tindrà gust de cogombre, ni massa tova, perquè tindrà gust de carbassa. No ha d'haver estat mai a cap càmera. S'ha de menjar no massa gelat. I mireu d'acabar-vos-el, perquè de seguida perd el seu perfum i, a la nevera, absorbeix l'aroma dels altres aliments".

Si feu tot això, teniu el cel guanyat, almenys per una estona.

Tornar al llistat

Aquest espai web utiliza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisis de la seva navegació. Si continua, entenem que accepta el seu ús. Pot informar-se sobre la nostra política de cookies aquí

Accepto
Top