Zona client

EL TOMÀQUET

 

Uf, parlar del tomàquet és entrar en un món del qual no saps pas quan en sortiràs! Aquest fruit, nouvingut d’Amèrica, probablement és l’ingredient que ha canviat més la gastronomia mundial en els darrers segles. Actualment, després de la patata, una altra americana nouvinguda, és el vegetal més produït arreu del món, i és que avui dia és difícil passar-ne un sense consumir-ne en qualsevol de les mil formes diferents que coneixem d’elaborar-lo.

El consumim cru, en amanides, en sucs, com a acompanyament, en sopes i “gazpachos”, i, a casa nostra, és imprescindible a l’hora de realitzar el Plat Nacional de Catalunya: el pa amb tomàquet.

També es freqüent cuinar-lo per fer-ne salses, com la majoria que acompanyen els plats de pasta i les pizzes, i, sobretot, per elaborar sofregits, que són la base d’una important part de la nostra gastronomia.

 

 

El tomàquet, és clar, el trobem en els típics rostits catalans, on es desfà una mica per aportar el seu sabor al suc, però es manté prou sencer per servir d’acompanyament al protagonista del plat, que sol ser pollastre, conill o qualsevol altra carn noble.

A Catalunya, també l’escalivem per menjar-nos-el tal qual, o per formar part de salses tan cèlebres com el romesco, la salvitjada, el xató o la salsa per als calçots. Tot i així, els tomàquets cuits a vegades també són els protagonistes principals dels plats, com quan els elaborem al forn o farcits amb carn, peix o verdures. A Itàlia hi ha la costum de assecar-los i, un cop secs, utilitzar-los en amanides o en salses com el pesto rosso.

En canvi, malgrat que el tomàquet és un fruit, probablement la seva aportació als dolços o postres és la menys important, encara que les melmelades de tomàquet són exquisides i es solen utilitzar per combinar amb elements salats com les anxoves.

Als supermercats, trobem els tomàquets en moltíssimes salses preparades i, sobretot, en una de les salses més populars arreu del món: el quètxup, però aquesta salsa ens donaria material per fer-ne tot un article. Aquí no toca!

 

 

El tomàquet, en la nostra cultura, l’utilitzem tan sovint que, si el volem evitar, tenim realment un problema. Recordo una vegada, amb un amic meu, a qui, precisament, no li agradava el tomàquet. Vam anar a sopar a un restaurant i, quan el cambrer ens va venir a demanar el que volíem, el meu amic li va dir:

- Disculpi, però a mi no m’agrada gens el tomàquet. Què podria demanar?

- Demani un taxi! –va contestar el cambrer de forma contundent.

I és que realment és difícil elaborar un menú complert sense la presència del tomàquet. Deu ser per la seva capacitat d’adaptar-se a qualsevol ingredient o elaboració, per questa ambigüitat que té en ser una fruita poc dolça i per acceptar tan bé els sabors salats. Però el fet és que el tomàquet ens agrada molt, a la majoria dels humans. I escric “majoria” perquè el tomàquet també ha tingut alguns detractors cèlebres, entre ells Josep Pla, que, si bé es declarava un gran apassionat del tomàquet cru, sobretot en les amanides, en els seus escrits es mostrava molt crític amb l’excés de tomàquet en guisats, salses i altres elaboracions. A El que hem menjat escrivia, per exemple: “El tomàquet concentrat excessivament sobre altres aliments destrueix tots els matisos que poden oferir i tot acaba tenint gust de tomàquet com a imperatiu general”.

La planta del tomàquet, la tomaquera, sembla ser que té els seus orígens al nord dels Andes, on es trobava de forma silvestre, i que els aztecas ja el cultivaven i era part de la seva dieta. Va arribar a Europa al segle XIV, encara que, al principi, era més utilitzat com a planta ornamental. Aquests primers tomàquets eren petits, semblants als cherry, i d’un color groguenc molt atractiu (de fet, en Italià, el tomàquet es diu pomodoro).

El consum del tomàquet en els seus primers temps va tenir bastants detractors, ja que, en tractar-se d’una planta de la família de les solanàcies, estava considerada verinosa. Les solanàcies solen tenir alcaloides tòxics que les han fet “cèlebres” en la història de la Humanitat. La belladona, la mandragora, l’opi o el tabac també pertanyen a aquesta família i en són un bon exemple. Però, encara que la tomaquera també té un alcaloide anomenat solanina, que és tòxic, aquest es troba en poques quantitats i, sobretot, a les fulles, no pas al fruit.

De totes maneres, poc a poc, el tomàquet va anar formant part de la vida quotidiana dels europeus, apareixent en diferents receptaris del segle XVII i XVIII. Sembla ser que la primera aparició d’un tomàquet com a aliment en el camp de la pintura va ser al quadre Gran frutero y platos de pasta y dulces, de Juan Van der Hamen, pintat el 1621.

 

 

Durant el segle XIX, el tomàquet ja era un ingredient habitual a bastants receptes de l’època, però la seva popularitat encara va seguir augmentant considerablement a tot Europa i als Estats Units fins que es va convertir en un aliment imprescindible de la dieta habitual, ja a finals de segle. Un exemple d’aquest fet és l’aparició, l’any 1895, de la famosa sopa de tomàquet Campbell’s, que, anys més tard, immortalitzaria Andy Warhol en la seva cèlebre pintura Campbell’s Soup Cans, de 1962.

Durant tot aquest procés, una de les zones on més va arrelar el tomàquet va ser al sud d’Europa, ja les seves característiques fan que el seu cultiu sigui força adequat al clima mediterrani. Com dèiem més a munt, avui en dia no es podria entendre la cuina espanyola, la grega, la italiana i, sobretot, la catalana sense el tomàquet, sigui cru o cuit.

Tornar al llistat

Aquest espai web utiliza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisis de la seva navegació. Si continua, entenem que accepta el seu ús. Pot informar-se sobre la nostra política de cookies aquí

Accepto
Top