Zona client

LA SÍNDRIA I LA LITERATURA

 

És ben curiós que la síndria hagi estat la protagonista de fragments d'obres literàries d'escriptors tan brillants com Josep Pla, Néstor Luján i Pablo Neruda. Aquesta fruita inofensiva no va deixar indiferents aquests mestres de la ploma del segle XX i els va causar reaccions ben diferents.

Josep Pla, en el seu llibre El que hem menjat (Ed. Destino, Barcelona, 1992), quan parla de la síndria agafa una agressivitat insòlita, fins el punt que el seu text assoleix un to còmic. Pla era un home que habitualment ja feia afirmacions contundents, però poques vegades hem pogut observar un odi tan profund envers una simple fruita. Entre altres coses diu:

La síndria és insulsa, aigua pura tenyida, mediocre, d'una populatxeria sense ambició: pura enganyifa. Ho repeteixo: és pura aigua convertida en teixits vegetals, sense consistència. És una fruita que sembla feta expressa per ésser menjada per persones d'una boca fenomenal i d'una voracitat sense límit: una fruita quantitativa a l'escala dels personatges de Rabelais, tan gegantins.

Potser un dia li devia fer mal o no la va pair prou bé. De totes maneres, aquest escrit va provocar que Néstor Luján el mencionés en el seu llibre Como piñones mondados (Ed. Folio, Barcelona, 1994) definint-lo com: un eximio mediterráneo que bebía normalmente cuando no tenia sed.

Luján, que normalment parlava amb admiració de Josep Pla, contrasta l'odi demostrat per aquest amb l'amor incondicional que Pablo Neruda va exhibir vers aquesta cucurbitàcia en la seva "Oda a la síndria", dins el llibre Odas elementales (Buenos Aires, Ed. Losada, 1954).

Aquí us deixo l'oda en qüestió:

 


Oda a la sandía

El árbol del verano
intenso,
invulnerable,
es todo cielo azul,
sol amarillo,
cansancio a goterones,
es una espada
sobre los caminos,
un zapato quemado
en las ciudades:
la claridad, el mundo
nos agobian,
nos pegan en los ojos
con polvareda,
con súbitos golpes de oro,
nos acosan
los pies
con espinitas,
con piedras calurosas,
y la boca
sufre
más que todos los dedos:
tienen sed
la garganta,
la dentadura,
los labios y la lengua:
queremos
beber las cataratas,
la noche azul,
el polo,
y entonces
cruza el cielo
el más fresco de todos
los planetas,
la redonda, suprema
y celestial sandía.
Es la fruta del árbol de la sed.
Es la ballena verde del verano.

El universo seco
de pronto
tachonado
por este firmamento de frescura
deja caer
la fruta
rebosante:
se abren sus hemisferios
mostrando una bandera
verde, blanca, escarlata
que se disuelve
en cascada, en azúcar,
¡en delicia!

¡Cofre de agua, plácida
reina
de la frutería,
bodega
de la profundidad, luna
terrestre!
¡Oh pura,
en tu abundancia
se deshacen rubíes
y uno
quisiera
morderte
hundiendo
en ti
la cara,
el pelo,
el alma!
Te divisamos
en la sed
como
mina o montaña
de espléndido alimento,
pero te conviertes
entre la dentadura y el deseo
en sólo
fresca luz
que se deslie,
en manantial
que nos tocó
cantando.
Y así
no pesas,
sólo
pasas
y tu gran corazón de brasa fría
se convirtió en el agua
de una gota.

Tornar al llistat

Aquest espai web utiliza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisis de la seva navegació. Si continua, entenem que accepta el seu ús. Pot informar-se sobre la nostra política de cookies aquí

Accepto
Top