Zona client

LES TARONJES

 

A la Xina es cultiven les taronges des de fa milers d'anys, i d'allà es van anar escampant per totes les zones càlides d'Àsia. Les taronges amargues van arribar a Europa a través de la ruta de la seda, i tot i que els grecs ja les coneixien, van ser els àrabs els que van estendre el seu cultiu. Al segle XV, els comerciants portuguesos van portar de l'Índia les varietats dolces, que van substituir ràpidament les amargues, les quals fins llavors es cultivaven al sud d'Europa. A partir de llavors, les taronges van passar a ser habituals en la dieta dels països mediterranis. Una de les utilitats d'aquests cítrics era la prevenció de l'escorbut, gràcies a la seva vitamina C, cosa que va fer que mariners espanyols, portuguesos i àrabs plantessin taronges en les seves rutes comercials. Fins i tot Colom, en el seu segon viatge, va portar llavors de taronja i llimona, que es van plantar al Carib i Haití.

Actualment, podríem dir que hi ha tres grans grups de taronges dolces al món:

  • Les Navel, que van néixer gràcies a una mutació que succeïda al Brasil l'any 1820. A la base del fruit creix una altra taronja, molt petita, que li dóna un aspecte de melic (navel en anglès). Aquestes varietats tenen la pell gruixuda, són fàcils de pelar i gairebé no tenen llavors. Hi ha varietats molt populars com la Washigton, que és una de les més antigues, la Navelina i la Newhall, que són varietats primerenques, i la Navel Late que és tardana.
  • Les taronges llises i blanques, que tenen una forma més axatada, produeixen molt suc, i algunes tenen llavors. En aquest grup trobem varietats com la Salustiana, amb una gran quantitat de suc, la València, que és una de les més consumides al nostre país, la València Late, una varietat tardana de l'anterior, i la Pera, amb la pell fina i un toc amarg.
  • Les Sanguines, amb característiques semblants a les llises i conegudes per la seva pigmentació vermella a la polpa i a la pell. El seu sabor té matisos de cirera o gerds. Les varietats més conegudes són la Doble Fina, que és la més antiga i coneguda, la Moro, que és molt primerenca, i la Sanguinelli, entre d'altres.

A Catalunya tenim les fantàstiques taronges i mandarines de Xerta. Aquesta població produeix cítrics des del segle XVII, amb una qualitat immillorable i un gran equilibri entre la dolçor i l'acidesa. Les taronges han de ser sucoses i dolces, però també han de tenir un punt d'acidesa; si no el tenen, els falta aquella guspira d'alegria i les trobem insulses. Això passa sovint amb les produccions dels països molt càlids. A Xerta, però, la combinació del pH del terreny, amb un clima adequat i l'abundància d'aigua, fa que puguem gaudir d'unes taronges i unes mandarines extraordinàries.

A la cuina, a més de macedònies, pastissos, flams, melmelades i gelats, també és molt interessant utilitzar les taronges en amanides, amb llegums i en plats més complexos acompanyant carns de sabor intens. Sense anar més lluny, l'ànec a la taronja podríem dir que ja ha aconseguit la categoria de "clàssic" de la nostra cuina.

Tornar al llistat

Aquest espai web utiliza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisis de la seva navegació. Si continua, entenem que accepta el seu ús. Pot informar-se sobre la nostra política de cookies aquí

Accepto
Top